Història de la mediació.

La naturalitat amb què apareixen els conflictes a les nostres vides no es correspon amb l’anormalitat amb què els vivim. En nombroses ocasions, les manifestacions violentes aparellades amb vivències discrepants originen una mena de confusió entre violència i conflicte, fins al punt de convertir la violència en tret definitori de conflicte.

El viratge cap a una concepció més neutra ha dut a constatar que, en realitat, les situacions conflictives són del tot necessàries per al progrés personal i social, ja que posen en relleu aquells aspectes deficitaris del nostre entorn i de nosaltres mateixos, aspectes que podem superar i millorar. Entesos com a motor de canvi, els conflictes generen aprenentatge i creen i enforteixen vincles relacionals entre les persones.

Per tal de generalitzar la vivència positiva dels conflictes que ens envolten es fa necessari desaprendre el fatalisme que acompanya el concepte de conflicte i que aboca, irremissiblement, a la violència o a la impotència i aprendre, en canvi, actituds i aptituds de comunicació, de pensament, de cooperació, de convivència pacífica, de reponsabilitat i d’autogestió. La mediació incorpora a la nostra cultura elements dialògics i ètics que permeten la col·laboració entre les persones implicades en un conflicte, ans que l’enfrontament adversarial. La mediació no crea enemics, ni vencedors, ni vençuts.

Els orígens de la mediació

La mediació és, i ha estat des de sempre, una forma de desenvolupar els conflictes. En totes les tradicions culturals existeix la figura de la “persona-recurs” que, en l’entorn proper de la comunitat, es brinda a escoltar i a pensar en veu alta sobre aquelles situacions preocupants que, sovint, els mateixos protagonistes no saben com encarar. Aquestes persones contribueixen a què la vida comunitària, familiar i personal transcorri pacíficament –sempre i quan això no sigui font d’injustícies- sota el control d’aquells que viuen la situació conflictiva. Els Països Catalans, concretament, són posseïdors de tradicions històriques que mostren la voluntat i capacitat de regular els conflictes buscant el comú acord; en serien bons exemples el Tribunal de les Aigües de València i les assemblees de Pau i Treva.

La mediació, tal i com la coneixem en l’actualitat, rep un fort impuls cap a mitjans dels anys seixanta i principis dels setanta als EUA quan, lligada a l’estudi dels conflictes i als moviments de pau, és vista com un dels possibles mecanismes de resposta a la inquietud social que qüestiona l’autoritarisme, la burocratització despersonalitzadora i la violència generada per la cursa d’armament durant el període de guerra freda. La destrucció i la derrota que resulten de l’ús de les formes adversarials de conducció de tota mena de conflictes posen ara l’accent negatiu en mots com “guanyador” i “victòria”. La porta cap a la mediació –procés sense vencedors ni vençuts- està oberta.

Ara per ara, l’àrea d’influència anglosaxona és la que compta amb més centres i serveis de mediació comunitària, familiar, escolar, laboral, penal i internacional, entre les modalitats d’aplicació més desenvolupades. Des dels EUA la mediació s’ha expandit al nord cap a Canadà (i d’aquí a França) i al sud cap a Llatinoamèrica. A l’Estat Espanyol no és fins a finals dels 80, principis dels 90, que emergeixen les primeres associacions i serveis de mediació. Des de llavors s’han desenvolupat programes de formació, investigació, difusió, agrupacions i serveis públics i privats. Val a destacar que, a Catalunya, la Direcció General de Justícia Juvenil de la Conselleria de Justícia de la Generalitat de Catalunya aplica programes de mediació i reparació a la víctima des del maig de 1990.

El rol de la mediació en les societats actuals

Són moltes les característiques que fan de la mediació una via imprescindible de socialització, ja que treballa nivells genuïns d’interrelació i aporta un sentit comunitari que les formes merament adversarials de regulació de conflictes obvien. L’oportunitat de fer front als conflictes per un mateix i de cercar en comú vies de reparació i reconciliació albira una societat formada d’éssers humans ètics.

Els processos de canvi, abans lents, sempre costossos, originen infinitat de situacions conflictives. Paradoxalment els sistemes d’administració de justícia segueixen evolucionant al ritme de sempre, no donen l’abast ni quantitativament ni qualitativament i se’ls considera, en general, poc satisfactoris. No es qüestiona la necessitat de mantenir un sistema normatiu que reguli la convicència, però el sentir de les persones s’orienta cada cop més cap a nivells significatius d’autonomia i participació. La intuïció que no estem prou preparats per conviure en un entorn humà plural ens descobreix l’estat de desapropiació de la realitat de cadascú, així com el desconeixement d’un mateix i de l’alteritat. Viure entre enginys ha facilitat enormement l’existència, però la qüestió no és ara de valor monetari, sinó humà. Les estructures encaminades el progrés són aquelles dirigides a provocar un intercanvi comunicatiu que constribueixi al coneixement propi i al dels altres.

La mediació és, certament, un procés –considerat transformatiu- que ordena el fluir enmig dels conflictes, tot i col·locant les persones al centre. No prescriu què fer i no fer en tal o qual cas. No hi ha preconcepcions i els conflictes s’interpreten sota paràmetres d’originalitat, individualitat i irrepetibilitat. La lògica de la mediació és ternària i, conseqüentment, oberta, motiu pel qual permet la circulació de veritats múltiples. Si bé la situació conflictiva s’ha plantejat entre dues persones o grups, la dinàmica de missatges que es formulen des de fora, però es responen des de dins. S’enceta una comunicació multivia que retorna a l’emissor enriquida, carregada de valors i, possiblement, compartida. L’absència d’enginys sofisticats o d’aparells infal·libles capaços d’analitzar causes i efectes i d’emetre un dictamen precís es fa sentir en un escenari que no és unidimensional , ni bidimensional, sinó tridimensional, voluminós, amb multiplicitat de cares, angles, superfícies i textures sempre variants sota la mirada de cadascun dels participants, sensible al pas del temps. El conflicte s’interpreta des del canvi, des de la vida, i la vida és, com cada procés de mediació, polifacètica i fugaç.

Una de les previsions més encertades que, en aquests moments, pot fer l’escola consisteix a preparar totes les persones per afrontar constructivament els conflictes que en el seu entorn personal, familiar, laboral i comunitari se’ls presentaran en el decurs de la vida. Ser capaç d’interrelacionar-se amb els altres positivament és una qualitat cada cop més imprescindible per a l’evolució democràrtica de les nostres societats.